728x90 AdSpace

Tancament
7 d’abril de 2012

Diferents autors ens expliquen... Per què faré vaga...?


Hi ha persones que lluiten un dia
i són bones.
N'hi ha d'altres que lluiten molts anys
i són molt bones.
Però hi ha que lluiten tota la vida:
Aquests són les imprescindibles

...El 29M, sigues una bona persona!

Bertolt Brecht (adaptació)

29-M: Jo sí que faré vaga
JOAN BORT, PROFESSOR DE FILOSOFIA DE L'IES MARRATXÍ (MALLORCA)


 
D'ençà que els sindicats han fet pública la convocatòria de vaga general contra la reforma del mercat laboral que se'ns pretén imposar, he començat a sentir una altra vegada els mateixos arguments que ja vaig haver de sentir en les dues vagues anteriors:

1.- que la vaga serà un fracàs i no servirà de res; 
2.- que estem fent el joc a uns sindicats que només miren per ells; 
i 3.- que els qui ens hi adherim encara estem fent un favor al govern, que s'estalviarà un altre dia dels nostres sous. 

En definitiva, que som unspringats.


Mirau, per aquí no hi passo. Que la vaga sigui o no un fracàs només depèn de nosaltres.
Si la secundàssim tots, seria un èxit rotund. Bé, bé, no vull passar-me d'ingenu. De fet, em temo que, desgraciadament, teniu raó en aquest punt. Però potser seria hora de fer una reflexió sobre les decisions de cadascú i les conseqüències que comporten.

Si estau d'acord amb la reforma laboral, no cal que seguiu llegint. Teniu tot el dret del món a defensar-la i assistir a la feina amb normalitat. Però si, com jo, la considerau una reforma profundament injusta, que carrega les conseqüències de la crisi sobre aquells que en som menys responsables, que està radicalment esbiaixada ideològicament, que posa en perill els drets laborals que tant han costat d'aconseguir, que condemna les properes generacions a unes relacions laborals extremadament precàries, que -afegiu-hi el que volgueu-, aleshores estareu d'acord que alguna cosa haurem de fer. 

Podem fer vaga, tallar la Via de cintura o cremar-nos amb benzina a la Plaça d'Espanya. Jo, com que no em veig en cap de les dues darreres opcions, optaré per la primera .I no, no ho faig per egoisme -perquè suposo que, per sort, aquesta reforma no m'afectarà gaire-, sinó per altruisme, pels nostres alumnes, pels nostres fills (pel meu ip els vostres).

I no, tampoc no ho faig pels sindicats. Que us agradaria tenir uns sindicats més combatius i compromesos? Podeu afiliar-vos als que hi ha i aportar-hi combat i compromís. O podeu crear-ne d'altres. O podeu cercar alguna alternativa per tenir representació en les negociacions laborals.
A mi m'és igual. Però m'haureu de concedir que no resulta molt coherent demanar compromís i no comprometre's.

Ara bé, en darrera instància, el motiu d'aquest escrit és el punt tres. Ja no puc callar més davant la més injusta de les acusacions. Potser no aconseguiré res amb la meva adhesió a la vaga -bé, res més que la coneguda rebaixa de la nòmina-, però no m'acuseu de fer un favor als que l'han provocat.
Perquè sabeu que això no és cert. Els faríem un favor si nou de cada deu ens adheríssim a la vaga? No. Més aviat els donaríem un bon ensurt.

Però desgraciadament preveiem que això no passarà. Entre altres coses perquè, més enllà del lògic percentatge de gent que està d'acord amb la reforma, alguns altres han decidit no adherir-se a la vaga per qüestions econòmiques. Uns, perquè no poden pagar la benzina del cotxe i uns altres perquè no volen renunciar a l'abonament del Mallorca o al viatge a Eurodisney. Molt bé, teniu tot el meu respecte. Cadascú ha de prendre la decisió que consideri convenient i, evidentment, jo no sóc qui per jutjar ningú. Però, si us plau, respectau-me també a mi i, sobretot, no descarregueu sobre mi arguments fal·laços per justificar-vos.
Si al final la vaga acaba sent un fracàs, de qui serà la responsabilitat? Meva, no.


*****************************

Per què faré vaga el dia 29 de març?

Josep Vicenç i Eres

Fonamentalment faré vaga per dignitat i sobretot perquè crec que no vull que em passi com al pastor protestant Martin Niemoeller (1892-1984) que quan va voler reaccionar davant dels atacs criminals dels nazis ja no hi va ser a temps i ens va deixar la coneguda cita:  “Primer vingueren a buscar els comunistes, i jo no vaig parlar perquè no era comunista. Després vingueren pels socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig parlar perquè no era ni una cosa ni l’altra. Després vingueren pels jueus, i jo no vaig parlar perquè no era jueu. Després van venir a buscar-me, i llavors ja no quedava ningú que pogués parlar per mi” (és una cita que tradicionalment s’ha atribuït erròniament al dramaturg Bertolt Brecht, que la va popularitzar).
També us haig de dir que sóc economista i que he treballat al sector financer i , per tant, en aquests moments de crisi dec ser “un dels més grans dels pecadors”. En aquests moments, però, sóc professor d’un institut d’ensenyament públic.
El motiu pel qual faré vaga no és perquè l’any passat em vam rebaixar un 7% del sou i aquest any me’l rebaixaran un 5% més. Tampoc faré vaga perquè m’hagin augmentat les hores de docència, la ràtio d’alumnes per classe, ens hagin congelat les migrades aportacions que ens feien al pla de pensions, hagin reduït a la mínima expressió els beneficis del fons social i hagin endurit les condicions per accedir a millores futures de promoció i formació.
El motiu tampoc serà que en el meu centre s’hagin reduït les aportacions públiques per al funcionament en un 18%, cosa que fa que, malgrat els ajustaments realitzats, aquest any no es puguin cobrir les despeses del funcionament ordinari de l’institut (neteja, calefacció, llum…). Aquests dèficits s’han produït a la majoria dels centres d’ensenyament i s’han hagut de cobrir (sense dir-ho obertament) amb aportacions extres dels propis pares i alumnes, les ampas o els fons de reserva dels menjadors. També s’ha reduït unilateralment en un 15% les hores de feina i conseqüentment el sou de treballadors interins, com per exemple auxiliars administratius o conserges de diverses escoles i instituts.
Faré vaga sobretot perquè, de les setze reformes laborals que s’han fet des del 1979, aquesta  és la més radical, com molt conscientment la va definir la vicepresidenta de govern dient que “hi hauria un abans i un després d’aquesta reforma”.
Aquesta contrareforma es va aprovar el dia 8 de març del 2012 al Congrés de Diputats per 197 vots a favor (179 PP, 16 CiU, 1 UPN i 1 Foro Astúrias) i va rebre  142 vots en contra de la resta dels diputats presents. És una indecència social ja que el seu objectiu final no declarat -que el podrem comprovar d’aquí a un any- és una baixada generalitzada dels salaris ja que suposarà la substitució de treballadors experimentats (ara molt barats d’acomiadar) per uns altres de nous amb uns sous molt més baixos que els que hi havia fins ara.
Per exemple, en el decret de la reforma  podem trobar les intencions ocultes només fixant-nos en les paraules que se citen amb més freqüència. Així, hi surt 194 vegades la paraula contracte, 124 vegades les paraules extinció o suspensió, 148 el mot acomiadament, però només 78 la paraula acords, 29 vegades negociació i 14 vegades la paraula pacte.
Com que sóc funcionari, la reforma aparentment no m’afectarà, però tingueu clar que afectarà els nostres amics, coneguts i saludats ja que a partir d’ara qualsevol empresa pot fer un “acomiadament col·lectiu” (els coneguts ERO -Expedients de Regulació d’ocupació-) si ”hi ha hagut una disminució persistent durant tres trimestres consecutius dels ingressos o de les vendes” (Art 51.1.). Actualment la majoria d’empreses compleixen aquest requisit o s’ho faran venir bé per complir-los, si ho desitgen. A més es pot fer aquest ERO sense que calgui l’autorització prèvia de l’administració (Art 47), a diferència del que passava anteriorment, cosa que era un fre a la discrecionalitat empresarial en els acomiadaments per causes objectives. Ara només cal comunicar-ho als treballadors i a l’autoritat laboral, com un pur tràmit protocol·lari o com a deferència informativa, sense cap valor jurídic.
És una contrareforma que arriba al moll de l’os dels drets laborals, ja que els nostres fills (i qualsevol persona, independentment de l’edat) podran ser contractats per les empreses de menys de 50 treballadors amb el nou “contracte indefinit de suport als emprenedors” (Art. 11) amb un període de prova d’un any. Sí, ho heu llegit correctament: “període de prova d’un any”. Per tant, per la porta del darrere, s’ha creat un contracte que permet l’acomiadament totalment lliure i gratuït durant un any i sense cap mena d’indemnització.
Aquesta reforma neoconservadora abarateix fins a extrems ridículs l’acomiadament improcedent (aquell en el qual l’empresa no pot provar els motius al·legats per despatxar un treballador per motius disciplinaris) ja que s’han eliminat els salaris de tramitació, que eren les nòmines que el treballador deixava de cobrar mentre estava acomiadat improcedentment (Art. 56). Ara no es té dret a cobrar aquests sous i la seva indemnització s’ha reduït de 45 dies per any treballat a 33 i s’han reduït quasi a la meitat els imports màxims, que passen de 42 mensualitats a 24.
Encara que tot sovint es diu que, amb aquesta reforma, ens homologuem a les condicions del nostre entorn europeu, no és del tot cert. Per exemple a Alemanya, quan un acomiadament disciplinari d’un treballador és declarat improcedent, s’ha de readmetre el treballador obligatòriament i pagar-li els salaris de tramitació.
Si no fes vaga no seria un bon fill, no seria agraït a la generació dels nostres pares que van fer un gran esforç de mobilització social i vagues molt dramàtiques per aconseguir unes condicions laborals decents per a la nostra generació.
També us haig de dir que aquests dies he sentit molts companys que han comentat que encara que estan molt indignats no faran vaga ja que “no servirà de res”, que sí “que serviria si tothom ho fes” o que “els que han fet la reforma volen que fem vaga ja que així quedaran avalats com uns gestors durs en els conflictes de cara a les actuals autoritats conservadores liberals europees i al FMI”.  A tot això només us haig de dir el que em deia la meva àvia Leonor: “qui no plora, no mama” o, per dir-ho, amb paraules modernes  “si no et queixes, després no reclamis”. En definitiva, doncs, el dia 29 de març hi haurà molts treballadors –alguns amb contractes molt precaris- que faran vaga ja que recordaran amb orgull els seus  pares i avis, i sobretot pensaran en el futur dels seus fills.
Sobretot farem vaga i perdrem una part important del sou per coherència ja que volem ser escoltats i respectats. Ara sí -en paraules de Bertolt Brecht-  som treballadors que volem ser, encara que només sigui per un dia, bones persones, per tal d’esdevenir imprescindibles: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons. N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida. Aquests són els imprescindibles…”

Josep Vicenç i Eres. Professor de Recursos Humans a l’Institut Sant Feliu de Guíxols i a la Universitat de Girona,  i membre de Justícia i Pau de Girona. 

***********************************
 

Faré vaga (un altre pamflet)

Esperança Camps

http://www.ecamps.cat/post/109077

Dijous, dia 29 de març del 2012, una servidora farà vaga. És cert que donat el meu horari un tant peculiar, aquest dia no està dins la meua jornada laboral. Però faré vaga. N’hem parlat a casa. En farem tots. Les nostres filles no aniran ni a l’escola ni a la universitat. Evitarem anar a comprar o utilitzar qualsevol servei que impliqui que un altre treballador com nosaltres no pugui exercir el seu dret a la vaga.

Motius per fer vaga, n’hi ha molts.
Faré vaga perquè estic en contra de la intenció, el projecte, les ganes, de limitar aquest dret dels treballadors. La crisi és l’excusa perfecta per a fer-nos passar a tots per l’adreçador, i també per a intentar tapar-nos la boca. Els empresaris demanen i els governants obeeixen. Així, la campanya de persecució dels sindicats aquestes darreres setmanes em sembla incomprensible i vomitiva a la vegada.
Faré vaga perquè estic en contra de la reforma laboral que degrada i denigra les persones a la categoria infrahumana. Faré vaga perquè estic en contra de viure en una societat on un treballador no pugui agafar la baixa per curar-se un esquinç o una grip, o per plorar la mort d’un familiar sense por a ser acomiadat.
Faré vaga perquè estic en contra que els empresaris tornin a ser patrons i es converteixin en amos de les vides dels seus treballadors. Això és possible perquè tenen la potestat de canviar els horaris, els torns, les categories.. i rescindir cels contractes sense previ avís. I en cas d’acomiadament, la indemnització és tan ínfima que sembla un insult.
Faré vaga perquè estic en contra que el pes de la crisi hagi de recaure íntegrament sobre els treballadors més febles, sobre els autònoms, sobre els funcionaris, sobre els pensionistes, sobre els dependents.
Faré vaga perquè estic en contra de les retallades.
Faré vaga perquè crec que en la igualtat d’oportunitats.
Faré vaga perquè no tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, i perquè aquells que hi ha viscut amb els nostres doblers, que han estirat més el braç que la mànega, que han administrat malament els pressupostos públics no demanen perdó i no se’n van a casa.
Faré vaga perquè crec en una sanitat pública i universal com la que estem gaudint fins ara. I sí, fins ara ens l’hem poguda permetre perquè tots els treballadors hem contribuït a ella de manera proporcional amb una part dels nostres ingressos mensuals. Com més persones treballem, millor dotada estarà la sanitat pública. I si amb això no n’hi ha prou, les administracions han de fer tot el possible per no tocar ni un cèntim d’això que és un dret sagrat: la salut. Si no ho fan així, el sistema públic es degradarà i quedarà com un servei residual per aquells que no es podran pagar una sanitat privada.
Faré vaga perquè crec en un ensenyament públic de qualitat i universal com el que des de fa molts anys estem construint els pares, els mestres, la comunitat educativa. Els impostos dels treballadors han de servir per a bastir aquesta xarxa d’escoles públiques i han de servir per a dotar-les de suficients professors i d’unes instal·lacions dignes. Les escoles són un lloc sagrat. El recinte on es formen els ciutadans del futur als quals els hem de passar el relleu en les millors condicions possibles.
Faré vaga perquè crec en un sistema polític democràtic, del qual, els corruptes de tots els colors que siguin dròpols, malfeiners i aprofitats n’han de sortir amb la coa entre les cames, empegueïts per l’escarni públic, i, si s’escau, han d’anar a la presó a pagar pels seus delictes.
Faré vaga perquè crec en un sistema de mitjans de comunicació públics. Crec que la societat els necessita per a vertebrar-se, per a emmirallar-s’hi, per a reconèixer-s’hi com a poble. Crec en uns mitjans de comunicació públics al servei de les persones i de totes les ideologies. Crec en uns mitjans que respectin les minories i no marginin els diferents. Crec en el dret a rebre informació veraç.
Faré vaga perquè em sembla que moltes d’aquestes coses que anhel i que són tan bàsiques, ja no les podré deixar en herència a les meues filles. No vull que elles em retreguin que no he fet per a defensar-los.
Per això, faré vaga el 29 de març del 2012.
Esperança Camps
http://www.ecamps.cat/post/109077
 ********************************************

Altres escrits de professors defensant la vaga

 

  • Comenta amb Blogger
  • Comenta amb Facebook
Item Reviewed: Diferents autors ens expliquen... Per què faré vaga...? Rating: 5 Reviewed By: Federació CCOOEducació
Scroll to Top