728x90 AdSpace

3 de maig 2012

Dret a la protesta i a l’esperança

Dret a la protesta i a l’esperança

XAVIER MARTÍNEZ CELORRIO  

El Periódico (+)

 
Klaus Schwab , president del Fòrum de Davos, assumia en una entrevista el gener del 2011 que les polítiques d’austeritat a Espanya provocarien «un altre Maig del 68» d’intens conflicte i protesta. I, al cap de pocs mesos, va aparèixer el moviment del 15-M com un volcà de descontentament, desil·lusió i afartament en l’últim tram de la legislatura de Zapatero.
 Recordem que el 15-M va ser portada en tots els mitjans internacionals i que després es va trasplantar als Estats Units com a moviment Ocupa Wall Street. Un senyal de la seva potència i capacitat de contagi que segurament no ha passat inadvertit a l’elit de Davos. 

En aquesta entrevista, Klaus Schwab inaugurava el discurs de la crisi que ens acusa a tots per l’excessiu endeutament privat. És a dir: «Per haver viscut per sobre de les possibilitats». Schwab encausava directament les famílies per haver sobreendeutat el sistema bancari i el mateix Estat. Literalment. Aquesta retòrica allibera de responsabilitat el sistema financer i la seva flagrant desregulació imputant la culpa de la crisi als que són les seves víctimes. 

El cert és que en la dècada 2000-2010 va ser el sistema financer el que va inundar de crèdit empreses, famílies i estats fins a uns paràmetres d’irresponsabilitat que avui han demostrat ser molt temeraris. Un estudi recent del Banc Internacional de Pagaments (2011) reconeix ara que un deute més enllà del 260% del PIB resulta perillós i lesiu per al benestar i el creixement. 

A Espanya el deute és del 356% del PIB però la mitjana dels 18 països de l’OCDE analitzats arriba al 317%. Són dades del 2010 que reflecteixen la irresponsabilitat global de les agències de qualificació, dels supervisors i dels enginyers financers que segueixen impunes en els seus llocs com tigres indomables. En contrast, sorprèn la rapidesa amb què va ser jutjat i empresonat Bernard Madoff per haver estafat un grapat de grans fortunes. 

El gran problema no recau tant en el volum de deute de les famílies (94% del PIB espanyol per un 64% a Alemanya) sinó en l’astronòmic volum del deute immobiliari i empresarial espanyol, que suposa un 193% del PIB, el més alt del món desenvolupat exclosa Suècia. Solament el deute immobiliari i del totxo aquí suma gairebé la quantitat de 400.000 milions d’euros. En conjunt, una barbaritat de bombolla faraònica l’impagament de la qual a la banca internacional es tradueix en restricció del crèdit, dures retallades de la despesa pública i lleis regressives del mercat de treball i de l’estat del benestar de dramàtiques conseqüències. En suma, es tractaria del postbenestar o l’era de l’austeritat que és com alguns volen batejar aquest moment històric. 

No obstant, a mesura que han anat passant els trimestres i la recepta Merkozy d’austeritat dogmàtica tan sols produeix més recessió i desocupació, creix la indignació ciutadana mentre rebrota el vot d’extrema dreta. Són les conseqüències de les polítiques del dolor, denunciades com a ideològiques (no racionals) per Paul Krugman i altres economistes keynesians i que per a Espanya poden suposar una dècada perduda, segons estima l’FMI. És un preu excessiu i injust que, com deia el diari New York Times la setmana passada, hipoteca el futur dels nostres fills per la irresponsabilitat d’uns quants. 

La possible victòria de François Hollande a França podria ser el punt d’inflexió per canviar de rumb des de Brussel·les, suavitzant el pagament del deute espanyol i català a fi d’impulsar el creixement i sortir abans d’aquest túnel. Encara està per veure el nou perfil de la socialdemocràcia i la seva capacitat real per posar el cascavell al tigre. 

Mentrestant, el dret a la protesta i a la crítica política és i serà consubstancial als ciutadans perquè dissenteixin en democràcia i no pot ser retallat o perseguit mentre sigui pacífic i no violent. Refundar el capitalisme, regular els mercats financers, acabar amb els paradisos fiscals i potenciar un nou patró de creixement sobre les bases de l’educació, la ciència, el medi ambient, la cohesió social i la responsabilitat corporativa segueixen sent objectius polítics plenament legítims i que estan carregats d’esperança perquè són futur. 
  

PROFESSOR DE SOCIOLOGIA. UNIVERSITAT DE BARCELONA
  • Comenta amb Blogger
  • Comenta amb Facebook
Item Reviewed: Dret a la protesta i a l’esperança Rating: 5 Reviewed By: .
Scroll to Top