728x90 AdSpace

Tancament
15 de gener de 2013

2013: agafeu-vos forts, que vénen mal dades. Article del Diari de Girona del 15.01.2013


2013: Agafeu-vos fort, que vénen mal dades


L'altre dia vaig estar mirant a 8TV l'entrevista que en Cuní  va fer a Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universitat RamonLlull de Barcelona. El tema estrella va ser, evidentment, la crisi i el que ens espera aquest 2013, any per a oblidar, absolutament perdut ja abans de començar i completament pla, en paraules de l'insigne professor... El creixement serà, segons la CEOE, de gairebé un -2,5 % (creixement negatiu). I us he de dir que em va causar una autèntica impressió la seva reflexió sobre la possibilitat d'arribar als 7 milions d'aturats el 2014 i la dificultat perquè en aquest país hi hagi creació efectiva d'ocupació –tenint en compte les característiques particulars de la nostra economia i del nostre model productiu–  fins que el PIB no estigui situat en un creixement positiu de, almenys, un 2%. I no oblidem que l'FMI situa la caiguda del PIB espanyol en 2012 en l’1,5% i el d’aquest any en l’1,3%, quasi el triple que la previsió del govern. És a dir, que fins i tot quan estiguem creixent un 0,5 % o un 1 % tampoc no s’estaran creant llocs de treball... O sigui que –com pronosticava el meu bon amic Víctor ja fa anys– “tenim crisi per molt i molt ...”

Hem de reconèixer que el nostre sector educatiu va experimentar, durant molts anys, un creixement notable de millores tant en allò que fa referència a l’ocupació laboral com en les nostres condicions de treball. CCOO ha estat l’artífex de les negociacions per a la plena ocupació del magisteri després de l’increment de l’horari dels alumnes a primària (dret exclusiu, fins aleshores, del sector de l’ensenyament privat), de la reducció de l’horari lectiu del professorat en les seves diverses modalitats, de l’ampliació significativa de permisos i llicències, de l’establiment del pagament dels sexennis en el seu moment, i també (i no ens n’amaguem) de la signatura, juntament amb d’altres, del Pacte Nacional. I la veritat és que als qui treballem en “els sindicats” se’ns feia molt amable anar als centres de treball a explicar als companys i companyes les millores que anàvem aconseguint dia sí, dia també, en tot el que feia referència a les nostres condicions de feina. Amb quina alegria es rebien les millores que ens obrien un futur esperançador en el nostre ofici d’educar, tot i que, en cap moment vam renunciar a continuar lluitant per mantenir i millorar encara més cadascuna de les nostres conquestes... L’altra dia una companya de Ripoll em deia: “David, com enyoro aquells anys quan veníeu al cole i tot eren notícies bones... Per primera vegada en la meva vida em sentia realitzada com a persona i valorada com a professional. Ara tot ha canviat. Tot és trist. Torno sense il·lusió, sense empenta, sense ganes, però, això sí, cada vegada amb més exigències i més responsabilitats...”. Costa anar ara als instituts i a les escoles a explicar-vos que tot pot anar encara a pitjor i que el més important és no perdre encara més de tot allò que ja hem perdut i que tant ens va costar aconseguir... I els qui portem ja uns quants anys en aquest ofici ens ve a la memòria tot el que hem hagut de lluitar i batallar perquè ara, en dos dies, ho perdem tot... I tots, sense excepció, tenim un sentiment d’injustícia i desesperança...

I la sortida, com sempre –i encara que sembli no servir de gaire– és la mateixa. La fórmula que més resultats ens ha donat sempre és la de la unió que sempre ha fet la força, la perseverança, el treball de tots plegats per aturar aquesta autèntica barbàrie en els nostres drets i en allò que és i ha de ser sempre un pilar bàsic i  inqüestionable dels ciutadans: l’educació. Hem de continuar mobilitzats. No podem perdre aquesta força de cap de les maneres, encara que de moment sembli impossible fer girar el sentit de tot plegat; encara que insignes professors universitaris, al servei de qui sap qui,  apareguin a la TV per dir que sortir als carrers a protestar no serveix de res perquè tot està dat i beneït; encara que el desànim sigui més poderós que mai. Hem de continuar lluitant. Els poderosos continuen i continuaran el seu estira, i estira, i estira... tensant la corda dia sí i dia també per veure fins on aguantem. I per ara, companys i companyes, Déu n’hi do! el que estem empassant...

El Sr. Niño Becerra concluïa dient que no cal confondre política amb economia, que els desitjos independentistes es poden tenir o no, però que des d’un punt de vista estrictament monetari seria suficient un pacte econòmic i fiscal amb l’Estat espanyol. Jo no hi entenc, de política, però crec, sincerament, que ara el que toca són solucions ràpides, factibles i viables que comencin a donar una mica d’oxigen a un conjunt de ciutadans que ens aixequem dia rera dia amb la sensació d’estar vivint un autèntic malson.

Terenci Moix deia que els humans “ens hem especialitzat en una harmoniosa repetició del desastre i l’estupidesa”... Senyors polítics: malgrat la complicació de tot plegat, els ciutadans tan sols els demanem que sumin forces i estiguin una vegada per totes a l’alçada de les circumstàncies. L’excel·lència també és exigible a vostès... I més encara en aquests moments.

David Pérez
Secretaria de Comunicació
CCOO Ensenyament Girona


  • Comenta amb Blogger
  • Comenta amb Facebook
Item Reviewed: 2013: agafeu-vos forts, que vénen mal dades. Article del Diari de Girona del 15.01.2013 Rating: 5 Reviewed By: Federació CCOOEducació
Scroll to Top