728x90 AdSpace

Tancament
21 de maig de 2014

Per què no volem aquest decret de plantilles?

Montse Ros és secretària general de la Federació d’Educació de CCOO

@montseros

"Entre coherència i pluralitat, entre igualtat i diversitat, l’equilibri no s’aconsegueix amb el 50% de la plantilla diversificada. Cal una reflexió més acurada, però també més contextualitzada. Quina formació i condicions volen requerir al professorat quan estem a pressupost zero en formació permanent?"


Font: Diari de l'Educació



– “Que s’autogestionin”-  va dir el conseller Maragall.

Des del primer minut de gestació de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), el conseller pretén la simplificació de la gestió dels centres públics. Li preocupa la quantitat d’esforç (econòmic, de personal administratiu i pedagògic) que dedica el Departament a la gestió de centres públics. Des del seu punt de vista, el Departament ha d’inhibir-se d’aquesta funció i limitar-se a la regulació, el finançament i l’avaluació. El conseller Maragall està convençut també que el professorat està poc “pressionat laboralment”, i el culpabilitza de les ineficiències del sistema educatiu.

Es redacten primer les bases de la LEC i per simplificar la gestió s’aposta perquè agents privats gestionin centres públics. Aquesta opció cau després d’una vaga i les opcions polítiques dels seus socis al tripartit.

Quan es redacta l’Avantprojecte, es fa, doncs, una altra opció per simplificar la gestió: la intervenció dels ajuntaments en la gestió dels centres mitjançant convenis i consorcis. És coneguda l’oposició de CiU a la municipalització de l’educació, i les dificultats expressades per les entitats municipalistes. Aquesta opció també cau, malgrat que l’Avantprojecte és el text en el qual hi participa la comunitat educativa, i que s’enriqueix amb un debat col·lectiu.

El Projecte, que entra al Parlament, ha de trobar una altra manera de simplificar la gestió. “Doncs que gestionin els directors”. Una tercera opció que s’adopta sense participació i que està poc reflexionada, però escrita amb un grau de detall impropi d’una llei.

La voluntat dels poders públics de Catalunya de desentendre’s de la gestió dels centres es mostra també en els redactats nuclears de la LEC. El dret a l’educació, a Catalunya, no està garantit pels poders públics, sinó pels centres públics i concertats que constitueixen el Servei d’Educació de Catalunya. És una desresponsabilització probablement tan inconstitucional com la que fa la LOMCE,  que confereix als directors una enorme responsabilitat: la garantia del dret a l’educació.

En compliment de la LEC, el Govern de la Generalitat aprova avui un Decret que per simplificar la gestió estableix sis formes diferents de provisió de places, en cinc de les quals la direcció té capacitat de decisió. Però també en compliment de la LEC, aquest decret no és només una regulació laboral, sinó que té conseqüències en el compliment del dret a l’educació. Paraules majors.

Com ha de ser la plantilla d’un centre educatiu per garantir el dret a l’educació?  El dret a l’educació és complex, multifacètic i requereix delicats equilibris.

En primer lloc, l’educació ha d’equilibrar necessàriament dues dimensions humanes, la social i la individual: la cooperació i la cohesió social (per tant, l’ètica, el compromís solidari, la capacitat de cooperació i intercanvi) i la capacitació personal (el criteri propi, la possibilitat de guanyar-se la vida de manera autònoma, la perseverança que permet ser lliure).

En segon lloc, l’equilibri entre igualtat i diversitat. Així mateix, l’educació ha de proporcionar un conjunt d’eines i coneixements a les persones que impedeixin la desigualtat (probablement el saber o no saber llegir, o la capacitat d’interpretar un contracte bancari, o com funciona el sistema polític constitueixen motiu de desigualtat) alhora que han de potenciar habilitats, coneixements i trajectòries personals, úniques, que són font d’oportunitat individual i de riquesa col·lectiva (saber tocar el piano, un geni de la programació o ser esportista destacat serien trajectòries personals no discriminatòries).

Ens hem de preguntar si la provisió de plantilles permet desenvolupar un currículum que no generi desigualtats i que permeti l’homologació de titulacions, que no generi segregació i permeti la incorporació a la xarxa social i cultural de forma equitativa per a tot l’alumnat, el compromís responsable amb la comunitat, coneixement i interpretació de la realitat política i econòmica del país, la capacitat d’interrelació de l’educació amb el mercat de treball… En aquests aspectes, la responsabilitat dels poders públics i democràtics de Catalunya com a país hauria de ser crucial.

Aquest objectius s’han d’equilibrar amb la possibilitat de diversificació de les trajectòries, adaptació al territori i necessitats de cada grup humà concret, i les oportunitats i la riquesa del desenvolupament de la creativitat, els talents de cada persona, la creació de comunitat educativa… Aquests elements requereixen de la intervenció d’instàncies que fins ara no han tingut un paper prou rellevant en l’educació. Podem parlar de municipis, de zones educatives o d’altres unitats administratives, més pròximes a la realitat quotidiana, que requereixen una escala d’intervenció intermèdia entre Catalunya i el centre.

El centre ha tenir responsabilitat també en la construcció del dret a l’educació, però no tota. Fer un bon projecte educatiu en un centre és estratègic perquè ha de permetre la participació responsable i compromesa de la comunitat educativa. Pel que fa a la provisió de plantilles, el projecte d’un centre educatiu ha de potenciar la capacitat de compromís, iniciativa i coneixement del professorat i un grau de pluralitat que mostri la diversitat cultural, ideològica, moral… humana. Aquesta és condició necessària per a l’aprenentatge de la relació democràtica i de la formació de criteri propi. Alhora, un bon projecte educatiu ha de mantenir un grau de coherència que permeti la creació de sentit per a l’alumne, la potència la convivència, la solidaritat, la democràcia. La coherència del projecte ha de tenir àmplies zones de tolerància i ambigüitat per permetre l’honestedat i la iniciativa pròpia de cada docent, ja que  el seu exemple és la millor aportació que poden fer a l’educació dels seus alumnes. La pluralitat forma part del caràcter propi de l’escola pública catalana, segons LEC art 93.2 L’escola pública catalana es defineix com a inclusiva, laica i respectuosa amb la pluralitat, trets definidors del seu caràcter propi.

La provisió de plantilles que proposa la LEC i el Decret que ha impulsat la consellera Rigau no preveuen que la comunitat educativa visi el projecte de provisió de plantilla per assegurar la correspondència amb el projecte educatiu del centre.

No hi ha graus de descentralització: no s’usen els Serveis Territorials o les zones educatives, encara que la LEC ho permetria.

Tampoc no hi ha interlocució amb la representació legal dels treballadors, tot i que la provisió forma part del nucli dur de la gestió de personal.

On són els equilibris entre els protagonistes del sistema educatiu?

Entre coherència i pluralitat, entre igualtat i diversitat, l’equilibri no s’aconsegueix amb el 50% de la plantilla diversificada. Cal una reflexió més acurada, però també més contextualitzada. Quina formació i condicions volen requerir al professorat quan estem a pressupost zero en formació permanent? On és la simplificació burocràtica que es proposava el conseller Maragall? Sis formes de provisió són una simplificació? Provisions fetes centre a centre en 3.500 centres públics?

La consellera Rigau tenia la possibilitat d’arreglar-ho. Quin greu.

Montse Ros és secretària general de la Federació d’Educació de CCOO 




Temes relacionats:

  • Comenta amb Blogger
  • Comenta amb Facebook
Item Reviewed: Per què no volem aquest decret de plantilles? Rating: 5 Reviewed By: Federació CCOOEducació
Scroll to Top